Fa poques setmanes que he fet 70 anys. D’aquests, 48 els he passat a Casp, 8 com alumne i 40 com a professor, tutor o coordinador de l’antic COU o de l’actual batxillerat. Quan era alumne Casp era per a mi el col·legi i va passar a ser l'escola quan en vaig ser professor. El canvi de nom és significatiu doncs es tractaven per a mi de mons molt diferents.

Dels vuit anys com alumne no en conservo gaire bon record. De fet recordo que quan era festa evitava passar per davant del col·legi, no fos cas que m'hi pogués trobar algú. Corrien els darrers anys de la dècada dels anys 50 i primers dels anys 60 i el col·legi no deixava de ser un reflex de l’època que vivíem, en ple franquisme. Els meus records són en blanc i negre excepte el color verd de les parets del col·legi.

Tot i així en conservo alguns d’entranyables: el germà Guerau, el germà Climent amb la seva caixeta de rapè, les estones d’estudi -crec que d’una hora i mitja- a la brigada després de les classes de la tarda, la venda de les Ardillas, aquelles novel·les no gaire més grans que un paquet de tabac, venda que realitzava, crec recordar, el Pare Llorens a la seva brigada, la bonhomia del germà Noguera i els seus càstigs per estudiar els diumenges a la tarda, les classes de francès amb el Lechero o la solemne i a voltes terrorífica lectura de notes del prefecte, el pare Matas.

En acabar el sisè de batxillerat vaig decidir marxar i en fer-ho em vaig sentir alleugerit. Me n’anava amb dues conviccions molt clares: la primera que mai em dedicaria a l'ensenyament i la segona que mai més tornaria a trepitjar Casp. Varen resultar dues conviccions força profètiques, doncs el setembre de l’any 71 vaig entrar com a professor a Casp.

Pocs anys abans havia anat a un camp de treball a Sudanell (Lleida), inicialment per recollir fruita però un cop allí em vaig veure mig obligat a fer d’educador d’un grup de nois deficients en un centre anomenat Casa Nostra. M’hi passava amb ells dotze hores diàries i l’experiència, tot i que esgotadora, va resultar meravellosa. Va ser aleshores quan em vaig plantejar la possibilitat de dedicar-me a l’educació.

Vaig entrar a l’escola per donar classes de Química a només un grup de 5è de batxillerat, doncs encara estudiava a la facultat la carrera de Químiques. Els primers tres anys donava les classes en castellà doncs el català a les escoles encara estava prohibit. Vivíem una època de canvis i Casp no n’era una excepció. Un grup de jesuïtes entre els quals l’Ignasi Salat, en Natxo Velasco, en Lau Balanzó, en Pepe Abizanda, en Jesús Renau, els dos germans Torelló i l’Alberto Losada, havien decidit posar al dia l’escola, volien obrir-la a la societat que l'envoltava.

Comptaven amb el recolzament d’alguns seglars, entre ells l’Alfons Banda que quan jo vaig entrar a l’escola era encarregat de curs a 5è de batxillerat, juntament amb el jesuïta Lau Balanzó -suposo que la Companyia encara no s’atrevia a deixar tota la responsabilitat d’un curs només en mans d’un seglar-. L’Alfons seria poc després director del Batxillerat, director de Casp, convertint-se en el primer seglar que dirigia una escola de la Companyia, i posteriorment, director de Sant Ignasi a Sarrià.

Els valors socials a l'ideari de Casp

Tres anys abans d’entrar a Casp, a l’any 1968, s’havia confeccionat l’ideari de l’escola que seria renovat l’any 80 i actualitzat de nou l’any 95. Evidentment vaig viure les dues últimes elaboracions de l’ideari. S’havien creat tantes comissions de treball com àrees cobria l’ideari (formació social, acadèmica, religiosa...). En tots aquests grups de treball hi participaven tots els estaments de l’escola.

En acabar aquell procés el claustre va aprovar per unanimitat el nou ideari on hi destacaven els aspectes socials. Molts dels que hi érem ho vàrem viure amb esperança, doncs érem conscients que un ideari marcava la línia a seguir per l’escola pel que fa a l’educació dels seus alumnes. Crèiem, de manera encertada o no, que estàvem creant el futur de Casp. I jo crec que bona part de la gent que ho vàrem viure, vam fer nostre aquell ideari. El que és ben cert és que vàrem formar un grup humà que va donar el bo i millor d’ell mateix i va fer possible el Casp que tothom ha conegut fins no fa gaires anys. Van ser uns anys bons, molt bons, tant per a nosaltres com, crec jo, per a l’escola. L'any 2011 em vaig jubilar. Recordo que la Maria Josep Vilaclara, en aquell moment directora del batxillerat, em va preguntar en quin lloc, en quin restaurant, volia que els companys em fessin el sopar de comiat. No vaig dubtar ni un segon en donar la resposta: havia de ser a l'escola, a Casp. I així va ser.